Vilanova i la Geltrú, el meu poble.
Vilageltrú, com li dic jo afectuosament i per evitar el nom tan llarg, és on vaig néixer, concretament a la Geltrú.
Aquella ciutat de la dècada dels 70 era una ciutat petita, on tothom ens coneixíem perquè només hi havia dos instituts, un de privat i un de públic. Uns anys més tard, la Plaça de la Vila era el fòrum on cada divendres ens retrovàvem les amistats en tornar de la universitat o les primeres feines.
Els dissabtes hi havia mercat i alguns diumenges escoltàvem la cobla tocant sardanes a la Plaça de la Vila.
A l’estiu passàvem el dia colgats a la platja i acabàbem berenant llet i xocolata, el dolç es barrejava amb la sal del mar encara als llavis. La Festa Major era de to familiar, tothom hi era convidat i gaudíem molt dels entremesos, malgrat que el gegant de la porra em fes tanta por.
A l’hivern celebràvem el Nadal amb tots els seus festius, anàvem a veure l’arbre, un avet gegant que portaven del Pirineu, decorat amb boles de colors. Encara es pot veure la lloseta que retiraven per posar-ho.
De seguida celebràvem per Sant Antoni Abat, la Festa Major d’hivern amb els tres tombs. Ben aviat sentiríem sonar el Turuta, himne de totes les comparses del carnaval tan sentit per totes i tots els vilanovins i vilanovines…
Plaça de la Vila de Vilanova i la Geltrú plena de comparses.
“Plaça de la Vila tan llunyana i tan estimada, qui t’ha vist i qui et veu!”
Ajuntament de vilanova i la Geltrú (Flickr).
Esteve Arana, alumne de COMPETEIC 2 Distància
